El context social en què estem vivint, conseqüència del sistema socioeconòmic actual que el Papa Francesc tantes vegades ha criticat, està més fragmentat i desvinculat que mai. Hi ha moltes persones que queden excloses de la societat (els descartats) i la solidaritat acostuma a aparèixer en situacions momentànies i a curt termini, deixant al marge les persones que veuen cada dia com augmenta el seu risc de viure en pobresa i exclusió social en clara desprotecció social.
El col·lectiu de persones sense llar, o que tenen vulnerat el seu dret humà a un habitatge digne i adequat, està clarament desprotegit. Tenir un habitatge (tots sabem que és tenir una llar és molt més que tenir un allotjament o un habitatge) és un dret humà reconegut per les Nacions Unides i Espanya, ja al 1976, va signar el Pacte internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals que reconeix aquest dret. Recentment la Llei espanyola pel Dret a l’Habitatge reconeix el sensellarisme. Per tant tenim una vulneració clara d’un dret humà fonamental que no solament cal denunciar sinó que hem d’exigir als titulars de les obligacions que hi incideixin.
Les causes per no tenir llar són múltiples, des de tenir menys ingressos a causa d’una taxa d’ocupació menor o llocs de treball precaris i desvalorats socialment fins a qüestions íntimament vinculades a les experiències de violència i abús físic i emocional a la infància i/o a l’etapa adulta (violència masclista, maltractament infantil, abús infantil, pèrdua de filles i fills, etc.) així com els traumes emocionals associats. Especialment en el cas de les dones, davant la por al carrer busquen alternatives a la necessitat de protecció, agreujant la seva salut mental i potenciant una major dependència afectiva, situacions que augmenten la situació d’exclusió. Quan es desvinculen de la seva xarxa social de suport és quan experimenten la situació més extrema d’exclusió residencial: viure al carrer.
Tots sabem les conseqüències del sensellarisme, entre d’altres, no disposar de casa, aigua, llum, salut, educació, formació, festa, relacions amb els veïns, amics estables. Una llar formada pels meus bens, pocs o molts, pels meus somnis, els meus projectes, pel que he compartit o els records compartits. Tampoc tenir el meu espai, la meva intimitat on ningú pot entrar arbitràriament. Estar privat de poder compartir, de donar i rebre, de poder traslladar-me de lloc sense renunciar a la pròpia identitat.
I què hi podem fer nosaltres?
- Sempre treballar en comunitat. A la vegada, generant comunitat i superant dificultats i el desànim compartint objectius i accions. Viure connectats ens salva. Compartir xarxa ens permet sostenir la comunitat i generar possibilitats i processos transformadors.
- Afavorint comunitats que facin pròpia les fragilitats alienes. Sentir el que passa a l’altre com propi és fonamental a l’hora de generar comunitats que siguin xarxa de relació i xarxa de cures.
- Fent que la comunitat sigui un espai d’acollida i d’acompanyament a les vides de les persones. Espai proper i respectuós amb els temps de l’altre, que transmeti confiança, calidesa i seguretat.
- Treballant en col·laboració amb altres comunitats.
- Generant espais de comunitaris on la participació de les persones acompanyades sigui una realitat, facilitant espais d’opinió i expressió de manera equitativa. Més encara, acompanyant-les per tal que els seus drets siguin respectats.
- Ajuntant-nos per celebrar generant espais on sigui possible la fraternitat i trobada compartida emocions i sentiments, èxits i fracassos…
- Oferir un lloc de sentit i pertinença.
Si veus que aquesta situació ressona en el teu cor, i vols tenir més informació, pots anar al web: https://www.caritas.es/campanas/nadie-sin-hogar/